Aquesta història me la van explicar quan era molt jove. Vaig trobar que era una història d’esperança.
Diuen que una matinada, en una platja llarga, van aparèixer milers i milers d’estrelles de mar. N’hi havia de tota mena, de totes les mides, de tots colors i així milers i milers. Als habitants del poble els van passar la veu i venien cap a la platja. Tots estaven bocabadats. Quina cosa espantosa passava a dins del mar? Per què les estrelles havien sortit a la platja? La gent opinava, raonava, s’entristia, es preocupava, tots parlaven entre ells. No entenien res de res i feien comentaris.
De sobte un jove agafà una estrella de mar i la llançà cap al mar i n’agafà una altra i la tornà al mar i així una altra i una altra. La gent s’adonà del que feia el jove i quedà molt sorpresa, però aquest continuà. Alguns van dir: “Què fas, jove?... Són milers i milers!... No pots amb totes!... Es inútil!... No servirà de res!...
”Però el jove continuava. Algú el va cridar més fort: “No servirà de res! Totes les estrelles de mar estan a punt de morir!” I el jove, agafant-ne una i llançant-la cap al mar, va respondre: “Però aquesta, no!” I n’agafà una altra i la tornà cap al mar dient: “I aquesta tampoc”.
Dunia Hipolito Rodriguez - 3r de llengua catalana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada