En una petita aldea del Japó, a l’època on els samurais eren pertot arreu del país, vivia una família humil: el pare, un comerciant, la seva dona, amb cara de porcellana, i la seva filla de catorze anys, una adolescent amb una bondat infinita envers la seva família.
Sempre de la boca del comerciant havien sortit paraules d’afecte cap a la seva dona, però ella mai havia cregut que fos tan bella.
En un viatge l’home va veure, en un port de mercaderies procedents d’un altre país, un reflex que el va encegar per uns instants. S’hi va aproximar i els va preguntar què era això. Li van contestar: “Un mirall, senyor”. A la seva tornada, va obsequiar la seva dona amb aquella petita joia, que ella admirava amb molta cerimònia, i va preguntar al seu marit qui era aquella dona tan bella que l’estava mirant, que apareixia entre el marc de fusta tallat amb molta cura. Ell li va contestar amb una gran somriure: “Ets tu, aquesta dona tan bella”.
La dona es va posar a plorar en veure el seu rostre reflectit en aquella petita joia. Al cap de poc temps, la dona va caure malalta. La seva filla sempre era al seu costat, i va començar a plorar quan va saber que el dia de la mort de la seva mare era tan a prop. Llavors, la mare li va fer prometre que, quan ella fes divuit anys, anés al calaix de la tauleta de nit i mirés a dintre la joia que un dia el seu pare li va regalar. Així veuria com des d’aquell moment seria juntament amb ella.
A mesura que passava el temps, la filla cada cop tenia la bellesa de la seva mare.
Un dia, a la tornada d’un viatge, el pare va observar amb entreteniment i amb sorpresa, com la seva filla estava parlant al petit mirall:
--Mare, avui estic molt contenta perquè les coses a casa van molt bé, encara que et trobem a faltar.
Al pare li van caure unes llàgrimes, però mai va gosar dir-li que aquella imatge era ella mateixa reflectida amb la mateixa bellesa de la seva mare.
Manoli Nicolás
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada