Vaig ser creat rodejat d’una intensa calor, fruit de l’amor i de la passional habilitat d’un mestre, d’un artesà de prestigi en un petit poble de la Bretanya francesa. D’això no fa tant de temps.
El meu pare es deia Armand Costeau. Tot i que em van separar d’ell al poc temps de la meva naixença, mai podria oblidar el tacte sedós de les seves mans, la brisa d’olor a mil flors que sortia dels seus llavis quan dolçament em bufava....Quina sensació tan extraordinària! Amb cada bufada em sentia en un mar de cotó, envoltada per milers de flors de tarongina i gessamí. El meu pare...
El dia de la nostra separació, a mi em van enviar a París: allà m’esperava el meu futur. Qualsevol en la meva posició hauria pensat que era el moment de no defraudar els que m’envoltaven, però sobretot al meu pare. Però en aquells instants, una mar de llàgrimes m’omplien. Una sensació d’opressió no em deixava respirar. No el vaig tornar a veure mai més.
París era la primera ciutat que veia, ja que mai havia sortit de
Al cap de pocs dies de la meva arribada, les mans dolces d’una jove parisenca em va acabar de perfeccionar. Quina dolçor! Aquella jove, de la qual mai vaig conèixer el seu nom, va realçar la meva brillantor i va revifar la meva llum interior. El canvi d’imatge va ser espectacular: ara sí que era digne de les deesses!
Però ella no va ser l’única. Vaig passar per múltiples mans, algunes més agradables que altres, però sempre em van tractar amb un especial tacte. El meu cos es va omplir d’una meravellosa aroma, mai olorada per mi. Em sentia superior als altres, privilegiat.
S’acostava el gran moment: el dia de la meva presentació en societat. Aquell dia vaig rebre moltes visites que es van quedar bocabadades amb la sensació d’una feina ben feta. Aquell nit vaig dormir envoltat d’estels.
De sobte, els llums es van encendre i una multitud de persones anaven com boges d’un costat a l’altre. Què estava passant? Algú em va agafar. Vaig sentir la mateixa opressió que quan em van separar del mestre artesà. Vaig reconèixer el que passava: era el moment d’un altre trasllat. El plàstic de bombolles era imprescindible per a protegir el meu fràgil cos de vidre artesà. Això sí, ben estret.
Des dels meus orígens ja tenia clar que ser un flascó de perfum de París em donaria molts moments de glòria, però que, de tant en tant, també em tocaria patir. Però no m’importava perquè avui seria el meu gran dia: El dia de
1 comentari:
Waaaaaaaaaaaah! No sabia que la meva tia havia guanyat el concurs! Quin text més bonic! No ho sabia!
Quina alegria, tan e bo hi hagués un sistema per a posar com a favorit un text perquè aquest aniria allà!
Molts petonets!
Publica un comentari a l'entrada